Imatge: niu de voltor negre, una espècie reintroduïda a Catalunya al Prepirineu (zona del Boumort) amb un llarg cicle biològic (Foto: Jordi Bas)
Els ocells –i molts altres éssers vius- segueixen dues estratègies de vida ben diferenciades. T’has preguntat alguna vegada per què un voltor pon un únic ou mentre que una mallerenga blava en pot pondre més de 10? Com pot ser que els voltors no s’extingeixin en quatre dies si cada parella només té un descendent cada any? Com pot ser que el món no es col•lapsi per overbooking de mallerengues blaves en quatre dies? Fes l’operació de multiplicar per quatre cada mallerenga (suposem una mitjana de 8 descendents per parella) i veuràs que una població de 10 mallerengues d’un bosc en menys d’una dècada supera el milió d’individus.
Les mallerengues, pit rojos, merles i una llista llarguíssima d’ocells-presa segueixen l’estratègia d’alta productivitat que, per contra, va associada a una altíssima mortalitat i curta longevitat. Aproximadament un 80% dels ocells nascuts a la primavera hauran mort abans d’aconseguir reproduir-se l’any següent i els que arriben a adults reproductors tenen una esperança de vida al voltant de 2-3 anys més, amb alguns individus extraordinaris arribant als 7 o 8 anys d’edat. Generalment, la longevitat augmenta segons la mida de l’ocell, de forma que com més gran és l’ocell més temps viu encara que segueixi aquesta estratègia reproductiva.
I els rapinyaires? La majoria segueix l’estratègia oposada. Ponen molts menys ous, algunes espècies només un o dos i, a més, en alguns que ponen dos ous el primer poll mata el segon (fenomen conegut com caïnisme). A més, el seu cicle biològic al niu és lentíssim. En els grans rapinyaires, com els voltors, el trencalòs o l’àguila daurada, la incubació dels ous dura 1,5-2 mesos i l’estada de polls al niu 2-3 mesos més. Si la niuada es perd per inclemències del temps, depredació, manca d’aliment o altres circumstàncies, aquests ocells no tenen possibilitat de recuperar aquella temporada de cria i ja han d’esperar al proper any. Una mallerenga blava, tot aquest procés l’esbandeix en 30 dies. Podeu veure aquesta informació de molts dels ocells de Catalunya a www.nius.cat/especies/.
Per contra, la mortalitat dels rapinyaires és més baixa (tot i que és alta a escala humana) i en estat natural, quan no hi ha amenaces especialment pernicioses (caça, torres elèctriques, verí, etc.), poden arribar a l’estat reproductiu potser la meitat dels individus nascuts. La seva longevitat és força més elevada. Estem parlant d’una escala de dècades en els rapinyaires més grossos, per tant, malgrat l’escassa productivitat anual, la seva vida més llarga els permet deixar suficient descendència per mantenir les poblacions o per colonitzar nous territoris si les condicions són correctes. Com sabem, moltes vegades no és així, sinó que passa justament el contrari i llavors la recolonització d’àrees on ha desaparegut alguna espècie és molt més lenta. Com en els ocells petits, tot això varia segons la mida de l’ocell; xoriguers, falcons i esparvers són més productius, viuen menys i són sexualment madurs abans que àguiles i voltors, on tot és molt més lent.
Un problema afegit des del punt de vista de conservació és que molts rapinyaires no atenyen la maduresa reproductiva en el seu primer any sinó que en poden trigar, per exemple, 4 anys en el cas de l’àguila daurada o fins a 7 en el cas del trencalòs. Això té moltes implicacions en els programes de cria en captivitat i reintroduccions. Els ocells nascuts en captivitat i alliberats al medi trigaran anys a reproduir-se, així com la seva descendència, per tant, haurem d’esperar dècades a tenir una població estable. A tall d’exemple, el programa de reintroducció del Còndor de Califòrnia va començar el 1987 i no es va aconseguir el primer poll nascut en llibertat fins el 2002.
Paciència…
Text: Abel Julien, Unitat de Divulgació i Formació. Institut Català d’Ornitologia
Equip Investigador
Diari de recerca
0 Comentaris